El patrimoni cultural constitueix un dels testimonis principals de la història, la
identitat i la creativitat d'un país. És un deure essencial de la societat i dels
poders públics preservar aquesta riquesa col·lectiva i transmetre-la en les
millors condicions a les generacions futures. Tal com disposa l'article 34 de la
Constitució del Principat d'Andorra, l'Estat ha de garantir la conservació, la
promoció i la difusió del patrimoni històric, cultural i artístic.
El Principat d'Andorra disposa ja de legislació de protecció del patrimoni
cultural. Les ordinacions del 13 de juliol de 1964, del 4 de juny de 1970 i del 5
de juliol de 1988, i la Llei de protecció del patrimoni cultural-natural, del 9 de
novembre de 1983, han contribuït a la conservació dels béns culturals
d'Andorra. No obstant això, el nou marc jurídic que va comportar l'aprovació,
l'any 1993, de la Constitució del Principat d'Andorra fa convenient la
promulgació d'aquesta nova Llei del patrimoni cultural, que reuneix i potencia la
normativa sobre protecció dels béns que integren aquest patrimoni.
El capítol primer estableix un concepte ampli de patrimoni cultural, integrat no
només pels elements de més relleu -que han de ser declarats béns d'interès
cultural- sinó també per tots els béns que presenten els valors culturals que la
Llei determina. Aquest capítol conté també la regulació del deure de les
administracions públiques i de la societat en general de tutelar el patrimoni
cultural, la regulació del Consell Assessor del Patrimoni Cultural i les normes
sobre projecció exterior.
El capítol segon, relatiu al règim general de protecció del patrimoni cultural,
estableix les normes aplicables a les diferents categories de béns integrants del
patrimoni esmentat i se centra especialment en els béns d'interès cultural. Pel
que fa als immobles declarats d'interès cultural, la Llei regula especialment el
règim de les obres que afectin directament el mateix bé o el seu entorn de
protecció. En relació amb els béns mobles, l'instrument principal de protecció
objecte de regulació és el control de les exportacions.
El capítol tercer regula els règims específics de determinades classes de béns:
el patrimoni arqueològic i paleontològic, el patrimoni etnològic, i el patrimoni
documental i bibliogràfic. Aquests règims específics no són alternatius sinó
complementaris del règim general del capítol segon, que és també plenament
aplicable als béns regulats en el capítol tercer.
El capítol quart conté les normes relatives a arxius, biblioteques i museus i
estableix una regulació específica de l'Arxiu Nacional i la Biblioteca Nacional.
El capítol cinquè regula les mesures de foment i difusió. Les mesures de
foment pretenen, d'una banda, incentivar la contribució de la societat en la
preservació del patrimoni cultural, donant suport a les associacions
especialitzades, millorant la formació i la competència de professionals i
empreses i, de l'altra, compensar els titulars de béns culturals de les càrregues
i obligacions que la Llei els imposa. Les mesures de difusió tenen l'objectiu
d'afavorir l'accés i garantir el coneixement del patrimoni cultural. Fomentar
l'accés als béns culturals és una necessitat derivada de la concepció que la Llei
té del patrimoni cultural com a riquesa col·lectiva; garantir l'ensenyament i la
informació és potenciar l'efectivitat de la Llei, ja que la protecció del patrimoni
cultural és efectiva en la mesura en què la ciutadania és conscient de la seva
importància.
La Llei es clou amb el capítol sisè, que conté el règim sancionador, i les
disposicions addicionals, transitòries, derogatòries i finals. Entre aquestes
disposicions destaca la