Tal com feia palesa l’exposició de motius de la Llei del notariat, del 28 de novembre de 1996, la figura del notari està profundament arrelada en la història jurídica del Principat d’Andorra, atès que es remunta al segon Pariatge, del 6 de desembre del 1288. En efecte, el Manual Digest, redactat l’any 1748 per Antoni Fiter i Rossell, evidencia la importància de la institució notarial, a la qual dedica el capítol VII del Llibre II; en concret s’hi pot llegir que “lo Notari, o Escrivà delas Valls de Andorra lo anomenan, y Crean alternativament per Vida lo Ittm. Sr. Bisbe de Urgell, y lo Sr. Compte de Foix; y tant si es Creat per un, com per altre Princep, se firma ab la forma seguent; Authoritate Ordinaria, et condominorum Vallium Andorrae Illmorum. Episcopi Urgellen. et Comitis Fuxi, Notarius publicus dictarum Vallium […]. A sas Escripturas se dona plena fee per tot lo mon, y te la authoritat apostòlica com se ha dit. En la Vacant lo Notaria ô Escrivana. lo Consell general Consulta dos homens, de la major probitat, Vulgo fa la Doena al Princep al qual toca la Nominacio, o Creacio de notari, dels quals nomena un Vide Privilegium”.
La facultat del Consell General de presentar dos persones idònies per regir l’escrivania de les Valls d’Andorra, tal com assenyala Antoni Fiter i Rossell, va ser concedida pel copríncep episcopal Andreu Capella el 8 de febrer de 1607, a petició dels cònsols, els consellers i els prohoms. Fins llavors, aquesta prerrogativa corresponia en exclusiva als cosenyors. D’altra banda, en virtut d’aquest mateix privilegi es va manar per primera vegada que els manuals, els llibres i altres instruments, tant judicials com extrajudicials, es deixessin a l’escrivania pública i no s’extraguessin del país, i també es detallava que l’elecció del notari, que havia de ser únic i que constituïa una funció vitalícia, pertanyia de manera alternativa a cadascun dels dos coprínceps.
La pràctica de nomenament alternatiu del notari es va mantenir vigent fins que, amb la minva de les competències notarials atribuïdes als rectors de les parròquies, sancionada per un decret del copríncep episcopal Francesc Fernández de Xàtiva del 17 de març de 1769, en va resultar un augment de l’activitat del notari. És per aquest motiu que a partir d’aquells anys endavant els coprínceps nomenaven de forma coetània un notari, entre dos candidats proposats en cada cas pel Consell General.
Aquest sistema notarial va persistir fins a finals del segle passat, i va ser confirmat provisionalment malgrat l’aprovació de la Constitució, atès que la disposició addicional que es contenia al títol VIII de la Llei qualificada de la justícia, del 3 de setembre de 1993, així ho va establir mentre una llei no determinés les condicions especials que calia exigir als nous notaris. Aquesta Llei va ser aprovada el 28 de novembre de 1996, amb vocació de definir i regular la funció notarial d’acord amb la tradició jurídica andorrana i amb subjecció als principis constitucionals de legalitat, seguretat jurídica i responsabilitat dels poders públics, i també d’establir el règim estatutari bàsic de la professió, els requisits principals dels instruments públics i del seu atorgament, l’òrgan de govern del notariat i les normes de dret transitori en l’exercici de la professió. Posteriorment, la Llei del notariat va ser desenvolupada i completada àmpliament pel Reglament general del notariat, del 20 de febrer de 1998, que va incidir d’una forma més detallada en la funció notarial i les normes relatives als instruments públics, i que també va regular l’Arxiu General de Protocols i el Registre Central de Disposicions de Darrera Voluntat.
Les dos normes jurídiques esmentades, si bé van permetre de transitar ordenadament i amb les garanties oportunes cap a un nou model notarial, i de consolidar-lo a bastament, van ser pensades i promogudes amb la finalitat principal de fer possible aquesta transició i, per tant, després de gairebé vint anys de vigència, es va constatar que calia adoptar una nova norma legal que s’inspirés en els principis orientadors de la Llei vigent en aquell moment, però que alhora la completés i la modernitzés d’acord amb les necessitats i els reptes actuals.
És per aquest motiu que el 25 de maig del 2017 es va aprovar la Llei 11/2017, del 25 de maig, del notariat.
La Llei 11/2017, del 25 de maig, del notariat ha estat modificada per la Llei 12/2018, del 31 de maig, de modificació de la Llei 10/2013, del 23 de maig, de l’Institut Nacional Andorrà de Finances, quant a les referències a l’Institut Nacional Andorrà de Finances; per la Llei 1/2019, del 17 de gener, de la funció pública, pel que fa a les referències als agents de l’Administració de caràcter indefinit; per la Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment civil, pel que fa a les funcions, l’àmbit d’actuació i obligatorietat del servei, així com els honoraris i despeses dels notaris; i més recentment, per la Llei 6/2020, del 13 de maig, de modificació de la Llei 11/2017, del 25 de maig, del notariat. Aquesta darrera modificació ha permès de flexibilitzar la durada de la formació inicial dels notaris i d’actualitzar els processos informatitzats relatius a la documentació entre les notaries, la Cambra de Notaris i l’Arxiu General de Protocols, així com definir el terme protocol notarial, en sintonia, tot i que actualitzada, amb el que es disposa al Decret del cap de Govern de data 3 de març del 1999.
Amb la finalitat de simplificar l’ordenament jurídic, millorar-ne la qualitat i contribuir a garantir la seguretat jurídica amb un millor coneixement del dret vigent, es promou aquest text consolidat de la Llei del notariat, que es desglossa en 74 articles, tres disposicions transitòries, una