Llei 30/2021, de l’11 de novembre, de mesures de protecció i de flexibilització del mercat d’arrendament d’habitatge, de les condicions essencials dels habitatges de preu assequible i de millora del poder adquisitiu.

1. Els contractes d’arrendament d’habitatge per a residència habitual i permanent atorgats a l’empara del capítol primer del títol III de la Llei d’arrendaments de finques urbanes vigent la durada dels quals va finalitzar l’any 2019, tant si es tractava del termini pactat en el contracte d’arrendament com si es tractava del termini com a conseqüència d’una pròrroga tàcita, i que van ser objecte de pròrroga legal aprovada mitjançant la disposició addicional tercera de la Llei 18/2019, del 15 de febrer, del pressupost per a l’exercici del 2019, poden ser resolts, a instància de la part arrendadora amb les condicions següents:

   • a) Que, juntament amb la voluntat de resoldre el contracte d’arrendament d’habitatge vigent, la part arrendadora comuniqui a la part arrendatària la voluntat de formalitzar al seu favor un nou contracte d’arrendament sobre aquest habitatge.
   • b) Que la nova renda no comporti un increment superior al 10% de la renda vigent fins llavors.
   • c) Que la durada del nou contracte d’arrendament sigui, com a mínim, de cinc anys, d’acord amb l’article 42 de la Llei d’arrendaments de finques urbanes vigent.

Si la part arrendadora no compleix amb aquestes condicions o la part arrendatària no accepta la proposta, no pot resoldre el contracte d’arrendament d’habitatge i la part arrendatària pot exigir la pròrroga forçosa d’acord amb el que s’estableix a l’article precedent.

2. Els pactes que modifiquin, en perjudici de la part arrendatària, les disposicions contingudes en aquest article són nuls i es consideren no establerts.
3. No obstant això, en cas que s’hagués arribat a un pacte contrari al que disposa aquest article i la part arrendadora hagués cobrat una renda superior, això genera un crèdit a favor de la part arrendatària que pot descomptar de la mensualitat següent, de manera que queda alliberada de l’obligació de pagament.

1. Els contractes d’arrendament d’habitatge per a residència habitual i permanent atorgats a l’empara del capítol primer del títol III de la Llei d’arrendaments de finques urbanes vigent la durada dels quals va finalitzar l’any 2019, tant si es tractava del termini pactat en el contracte d’arrendament com si es tractava del termini com a conseqüència d’una pròrroga tàcita, i que van ser objecte de pròrroga legal aprovada mitjançant la disposició addicional tercera de la Llei 18/2019, del 15 de febrer, del pressupost per a l’exercici del 2019, poden ser resolts, a instància de la part arrendadora amb les condicions següents:

   • a) Que, juntament amb la voluntat de resoldre el contracte d’arrendament d’habitatge vigent, la part arrendadora comuniqui a la part arrendatària la voluntat de formalitzar al seu favor un nou contracte d’arrendament sobre aquest habitatge.
   • b) Que la nova renda no comporti un increment superior al 10% de la renda vigent fins llavors.
   • c) Que la durada del nou contracte d’arrendament sigui, com a mínim, de cinc anys, d’acord amb l’article 42 de la Llei d’arrendaments de finques urbanes vigent.

Si la part arrendadora no compleix amb aquestes condicions o la part arrendatària no accepta la proposta, no pot resoldre el contracte d’arrendament d’habitatge i la part arrendatària pot exigir la pròrroga forçosa d’acord amb el que s’estableix a l’article precedent.

2. Els pactes que modifiquin, en perjudici de la part arrendatària, les disposicions contingudes en aquest article són nuls i es consideren no establerts.
3. No obstant això, en cas que s’hagués arribat a un pacte contrari al que disposa aquest article i la part arrendadora hagués cobrat una renda superior, això genera un crèdit a favor de la part arrendatària que pot descomptar de la mensualitat següent, de manera que queda alliberada de l’obligació de pagament.

1. Els contractes d’arrendament d’habitatge per a residència habitual i permanent atorgats a l’empara del capítol primer del títol III de la Llei d’arrendaments de finques urbanes vigent la durada dels quals va finalitzar l’any 2019, tant si es tractava del termini pactat en el contracte d’arrendament com si es tractava del termini com a conseqüència d’una pròrroga tàcita, i que van ser objecte de pròrroga legal aprovada mitjançant la disposició addicional tercera de la Llei 18/2019, del 15 de febrer, del pressupost per a l’exercici del 2019, poden ser resolts, a instància de la part arrendadora amb les condicions següents:

   • a) Que, juntament amb la voluntat de resoldre el contracte d’arrendament d’habitatge vigent, la part arrendadora comuniqui a la part arrendatària la voluntat de formalitzar al seu favor un nou contracte d’arrendament sobre aquest habitatge.
   • b) Que la nova renda no comporti un increment superior al 10% de la renda vigent fins llavors.
   • c) Que la durada del nou contracte d’arrendament sigui, com a mínim, de cinc anys, d’acord amb l’article 42 de la Llei d’arrendaments de finques urbanes vigent.

Si la part arrendadora no compleix amb aquestes condicions o la part arrendatària no accepta la proposta, no pot resoldre el contracte d’arrendament d’habitatge i la part arrendatària pot exigir la pròrroga forçosa d’acord amb el que s’estableix a l’article precedent.

2. Els pactes que modifiquin, en perjudici de la part arrendatària, les disposicions contingudes en aquest article són nuls i es consideren no establerts.
3. No obstant això, en cas que s’hagués arribat a un pacte contrari al que disposa aquest article i la part arrendadora hagués cobrat una renda superior, això genera un crèdit a favor de la part arrendatària que pot descomptar de la mensualitat següent, de manera que queda alliberada de l’obligació de pagament.