La Llei de pesca i de gestió del medi aquàtic, del 28 de juny del 2002, va adaptar la legislació existent en matèria de pesca a fi de garantir com més eficaçment millor, d’una part, que la pesca es practiqui en un marc ordenat que optimitzi els recursos piscícoles existents, i d’altra part, que els ecosistemes aquàtics tinguin garantida la protecció i s’evitin així les agressions que podrien sofrir.
El territori del Principat d’Andorra ha tingut sempre unes bones condicions per a la pràctica de la pesca. Els seus rius, estanys i llacs ofereixen un hàbitat ideal per a les diferents espècies de salmònids, principalment la truita fario, autòctona, molt apreciada pels pescadors. Històricament la pesca com a activitat humana al Principat ha anat evolucionant d’un origen alimentari fins a concebre’s en l’actualitat gairebé exclusivament com una activitat esportiva, capaç de satisfer les necessitats d’oci o, simplement, de contacte amb la natura, valors que cada vegada es troben més protegits i preuats en l’entorn europeu.
La realització del Pla de sanejament de les aigües d’Andorra ha permès millorar la qualitat dels rius del país, i ha permès augmentar, en qualitat i en quantitat, el domini de la pràctica de la pesca.
L’article 1 del Conveni de Berna, del 19 de setembre de 1979, relatiu a la conservació de la vida salvatge i del medi natural a Europa, defineix com a objectiu del Conveni “assegurar la conservació de la flora i de la fauna salvatges i dels seus hàbitats naturals, en especial de les espècies i dels hàbitats la conservació dels quals requereix la cooperació de diversos estats, i promoure aquesta cooperació”. Els rius d’Andorra es poden considerar autèntics corredors biològics internacionals i han de ser gestionats i protegits en aquesta línia. L’