Es modifiquen els paràgraf segon i tercer del títol V i el paràgraf segon del títol XI de l’exposició de motius de la Llei 24/2018, del 18 d’octubre, del Codi de procediment civil, els quals queden redactats com segueix:
“V. Classes de procediments
[…]
El procediment ordinari és el procediment tipus per substanciar els assumptes de quantia igual o superior a 20.000 euros, els de quantia indeterminada i els que no tinguin designat un procediment especial per ser substanciats. Aquest procediment s’estructura amb una fase per escrit que s’inicia amb la demanda, seguida de la notificació i la contesta, una audiència prèvia, i un judici oral. L’audiència prèvia compleix les funcions de depurar els defectes processals, determinar l’objecte del procés, mitjançar entre les parts i proposar els mitjans de prova, entre altres finalitats.
El procediment abreujat és un procediment determinat per raó de la matèria o de la quantia. Se substancien en virtut d’aquesta classe de procediment els processos que es regeixen per un procediment especial, sense perjudici de les especialitats que prevegi el Codi, i els incidents que no tinguin atribuït un procediment específic, i també concorre el procediment abreujat quan es tracta de reclamacions de fins a 20.000 euros. Aquest procediment s’articula mitjançant una fase inicial d’al·legacions per escrit i una altra de judici oral en el qual les parts poden impugnar els documents i demanar la pràctica de la prova, que el tribunal admet en l’acte conforme als criteris ordinaris en la matèria. El procediment finalitza amb la sentència, que és susceptible de recurs d’apel·lació si la quantia del procés supera 1.500 euros, amb efecte de cosa jutjada respecte de les qüestions objecte del procés.
[…]
XI. Assegurament de les sentències definitives de condemna
[…]
Davant d’això, el Codi de procediment civil proposa un sistema diferent que es fonamenta en l’assegurament dels pronunciaments condemnatoris de les sentències sotmeses a recurs distingint-los segons la classe de condemna pronunciada. L’assegurament de les sentències recorregudes en apel·lació es materialitza en l’embargament en el cas de condemnes dineràries o de condemnes no dineràries que consisteixen en l’entrega d’alguna cosa moble o immoble. Les condemnes no dineràries que consisteixen a fer o a no fer es poden assegurar atenent la quantitat determinada que es fixi en concepte d’equivalent pecuniari. Així, qui tingui una sentència favorable pot demanar l’assegurament de les quantitats concedides en la sentència o, si es tracta d’una condemna no dinerària, del seu equivalent dinerari. El sol·licitant de la mesura d’assegurament ha d’oferir una caució suficient per respondre dels danys i perjudicis que es puguin ocasionar al patrimoni de l’altra part com a conseqüència de l’adopció d’aquesta mesura, encara que el tribunal pot eximir el sol·licitant de prestar-la quan així ho justifiqui suficientment conforme a les circumstàncies concurrents. Aquest assegurament no difereix d’una mesura cautelar; ara bé, la diferència es troba en el fet que tant el fumus boni iuris com el periculum in mora ja estan inicialment acreditats per la mateixa existència de la sentència condemnatòria. D’aquesta forma el judici de valoració del tribunal s’ha de limitar al control formal de la petició, i a la fixació i la prestació efectiva de la caució. Per tant, la dificultat lògica establerta al Codi a l’efecte d’obtenir una mesura cautelar mentre es tramita el procediment queda limitada en aquest cas a l’acreditació que es disposa d’una sentència favorable sotmesa a recurs.
[…].”