Llei 20/2017, del 27 d’octubre, de drets i deures dels usuaris i dels professionals del sistema sanitari i sobre la història clínica.

1. El professional de la salut té dret a abstenir-se d’acomplir un deure que li sigui imposat per l’ordenament jurídic en relació amb l’assistència o el tractament sanitari de l’usuari del sistema sanitari, sempre que aquesta abstenció es recolzi en el fet que la conducta a realitzar atempti greument contra les seves conviccions morals, ètiques o religioses. Aquest dret es pot exercir sempre que l’accés i la qualitat assistencial de la prestació no puguin resultar-ne perjudicades.
2. L’objecció ha de ser sempre individual i es reconeix exclusivament al personal de la salut directament implicat en el compliment del deure legal. El professional de la salut ha d’expressar anticipadament la seva voluntat d’exercir l’objecció de consciència, de forma que el servei pugui ordenar i garantir les prestacions, exceptuant el cas que per raons sobrevingudes degudament justificades no li fos possible fer-ho.
3. El reconeixement del dret a l’objecció, en els àmbits i els casos en què sigui procedent, no dispensa l’objector del seu deure de prestar l’assistència o el tractament que l’usuari del sistema sanitari necessiti abans i després d’haver-se prestat l’assistència o el tractament respecte del qual s’hagi objectat.

Capítol quart. Història clínica

1. El professional de la salut té dret a abstenir-se d’acomplir un deure que li sigui imposat per l’ordenament jurídic en relació amb l’assistència o el tractament sanitari de l’usuari del sistema sanitari, sempre que aquesta abstenció es recolzi en el fet que la conducta a realitzar atempti greument contra les seves conviccions morals, ètiques o religioses. Aquest dret es pot exercir sempre que l’accés i la qualitat assistencial de la prestació no puguin resultar-ne perjudicades.
2. L’objecció ha de ser sempre individual i es reconeix exclusivament al personal de la salut directament implicat en el compliment del deure legal. El professional de la salut ha d’expressar anticipadament la seva voluntat d’exercir l’objecció de consciència, de forma que el servei pugui ordenar i garantir les prestacions, exceptuant el cas que per raons sobrevingudes degudament justificades no li fos possible fer-ho.
3. El reconeixement del dret a l’objecció, en els àmbits i els casos en què sigui procedent, no dispensa l’objector del seu deure de prestar l’assistència o el tractament que l’usuari del sistema sanitari necessiti abans i després d’haver-se prestat l’assistència o el tractament respecte del qual s’hagi objectat.

Capítol quart. Història clínica